Si alguna vegada t'has preguntat per què et relaciones de la manera que ho fas, o què explica la manera com es relacionen les persones del teu entorn, és molt probable que la resposta estigui en l'aferrament emocional.

Què és?

L'aferrament emocional és aquell vincle afectiu que construïm amb altres persones, especialment en les relacions properes. És la necessitat natural de sentir-nos acompanyats, sostinguts i emocionalment connectats. Gràcies a aquest vincle, podem sentir-nos segurs, valorats i tranquils amb l'altra persona.

I d'on ve?

Aquest estil d'aferrament no apareix del no-res: comença a formar-se durant la infància, a través de la relació amb les nostres figures cuidadores. La manera com van respondre, o no, a les nostres emocions i necessitats deixa una empremta que influeix en la manera com ens relacionem avui.

Quan parlem d'aferrament, sovint s'esmenten diferents tipus. Tanmateix, jo faré referència a les estratègies d'aferrament, seguint l'enfocament d'Arun Mansukhani, que ens convida a entendre´l no com una etiqueta fixa, sinó com formes d'adaptació que desenvolupem per regular les nostres emocions i les nostres relacions.

Des d'aquesta perspectiva, no es tracta tant d'encasellar-nos, sinó de comprendre què fem i per què quan sentim inseguretat, necessitat o por en el vincle amb els altres.

Més que parlar només de tipus, ell posa molt l'accent en les estratègies de regulació de l'aferrament. És a dir, en allò que fem, sovint sense adonar-nos-en, per gestionar el vincle i el malestar.

Quina és la meva estratègia d'afecció?

Estratègia segura

La persona pot apropar-se a l'altre quan ho necessita i, alhora, mantenir la seva autonomia.

Hi ha confiança en el vincle i capacitat per regular-se emocionalment.

L'aferrament segur es desenvolupa quan, durant la infància, hi va haver una presència prou estable i disponible. No calia fer res d'especial per rebre atenció o afecte. Això permet créixer amb una base de confiança en un mateix, en els altres i en les relacions.

Estratègia hiperactivant (ansiosa-ambivalent)

S'intensifica l'emoció i la recerca de l'altre per assegurar-ne la presència.

Hi ha por a la pèrdua o a l'abandonament i una tendència a fer més esforços per sentir-se estimat.

Aquest tipus d'aferrament acostuma a aparèixer quan, de petits, vam aprendre que, per ser vistos o estimats, havíem d'esforçar-nos molt, cuidar els altres, destacar... o fins i tot provocar reaccions. En el fons, queda la sensació que la indiferència fa més mal que qualsevol altra cosa. A l'edat adulta, això es pot traduir en una gran necessitat d'atenció, por a l'abandonament o una recerca constant de validació.

Estratègia hipoactivant (evitativa)

Es minimitzen o es desconnecten les emocions i les necessitats de vincle. La persona pren distància per no sentir dolor o rebuig, es diu a si mateixa que no necessita ningú, encara que no sigui així, reprimeix les seves necessitats emocionals i s'autoregula en solitud.

Aquí, l'estratègia va ser una altra: desconnectar. Són persones que van aprendre que sentir podia fer mal o que no hi havia espai per a les seves emocions. Potser van ser infants que "no donaven problemes" i, d'adults, tendeixen a mantenir distància emocional, els costa obrir-se i solen necessitar molt espai per sentir-se segurs.

Estratègia desorganitzada

En aquest cas es produeix una contradicció interna: d'una banda, volen apropar-se; de l'altra, senten por.

Acostuma a aparèixer quan la figura d'aferrament durant la infància era amenaçadora o perillosa. Es relaciona amb experiències més difícils, en què les figures de cura també generaven por, per exemple en contextos de trauma o d'abús. Això pot donar lloc a una combinació d'apropament i rebuig en les relacions, generant molta confusió interna.

Un aspecte clau en l'enfocament de Mansukhani és que aquestes estratègies no són defectes, sinó adaptacions intel·ligents del sistema nerviós per sobreviure emocionalment. L'aferrament està estretament relacionat amb els sistemes de regulació emocional, tant d'hiperactivació com d'hipoactivació.

Ara bé, l'aferrament no és el mateix que la dependència emocional. Buscar proximitat, afecte i suport és saludable. En canvi, la dependència apareix quan l'altra persona esdevé imprescindible per mantenir el nostre equilibri emocional i sentim que, sense ella, ens perdem.

De vegades sentim que les nostres formes de relacionar-nos estan marcades des de la infància. És cert que l'estil d'aferrament que desenvolupem influeix en la manera com vivim avui les nostres relacions, però no és una sentència ni un destí inamovible.

El més important és observar quines dificultats apareixen en les nostres relacions (por al compromís, dependència emocional, relacions inestables...), poder mirar cap endins, reconèixer les mancances, comprendre com ens vinculem i com ens regulem emocionalment, com comuniquem les nostres necessitats o establim límits, i començar a fer petits canvis. Quan prenem consciència del nostre estil d'aferrament i hi treballem, s'obre la possibilitat de construir relacions més saludables, més conscients i, sobretot, més satisfactòries.

Si tot això et ressona, potser et podries preguntar amb calma:

• Què fas quan sents que pots perdre algú important?
• Com acostumes a reaccionar quan et sents insegur o insegura en una relació?
• Què necessites realment en aquests moments?