FERIDES QUE CONTINUEN VIVES: COMPRENENT EL TRAUMA

• Què és el trauma i com afecta el cervell i el cos.
• Per què algunes experiències traumàtiques es reviuen en el present.
• Com la teràpia pot ajudar a processar i integrar el trauma de manera segura.

La paraula trauma ha guanyat protagonisme en les converses sobre salut mental. Tanmateix, no sempre s’entén en profunditat què significa realment ni com afecta la nostra vida.

Què és el trauma?

Des d’enfocaments terapèutics com l’EMDR (Dessensibilització i Reprocessament mitjançant Moviments Oculars), desenvolupat per Francine Shapiro, el trauma no es defineix tant pel que va passar, sinó per com aquella experiència va quedar emmagatzemada en el nostre sistema. És a dir, no és només l’esdeveniment en si, sinó la manera com el nostre cervell i el nostre cos van poder, o no, processar-lo.

Quan una experiència és massa intensa, inesperada o aclaparadora, el nostre sistema nerviós pot no ser capaç d’integrar-la de manera adaptativa. En lloc de quedar com un record del passat, l’experiència roman congelada, amb les mateixes emocions, sensacions i creences que es van activar en aquell moment.

Per això, el trauma no es recorda, es reviu.

Quan el trauma queda al cos

Autors com Bessel van der Kolk han assenyalat com el trauma queda registrat en el cos, generant respostes automàtiques que sovint escapen al control conscient. Peter Levine, des de la teràpia somàtica, explica que el problema no és només l’esdeveniment, sinó l’activació fisiològica que no es va poder completar i que queda atrapada en l’organisme.

Des d’aquesta mirada, té sentit que moltes persones diguin: «Sé que no n’hi ha per tant, però no puc evitar sentir-me així». I és que el trauma no funciona a un nivell racional, sinó a un nivell més profund, en què el cos i el sistema nerviós tenen un paper central.

Com abordar el trauma?

El model EMDR proposa que tots tenim un sistema natural de processament de la informació que, en condicions normals, permet integrar les experiències. Tanmateix, quan aquest sistema es bloqueja, els records queden emmagatzemats de manera disfuncional, aïllats de la resta de la xarxa de memòria.

Això explica per què certes situacions del present poden activar reaccions desproporcionades: no estem reaccionant només al que passa ara, sinó també a allò que va quedar sense resoldre en el passat.

En aquest sentit, moltes dificultats actuals, com ara l’ansietat, els bloquejos o els patrons repetitius en les relacions, es poden entendre com intents del sistema d’adaptar-se a experiències que en el seu moment no es van poder processar.

Lluny de ser un error, el trauma és, en el seu origen, una resposta de supervivència.

El treball terapèutic no consisteix a reviure el dolor sense més, sinó a crear les condicions perquè aquella experiència es pugui processar d’una manera diferent. Però, més enllà de la tècnica, hi ha una cosa fonamental: la seguretat. Sense una base de regulació i recursos, apropar-se al trauma pot resultar desbordant. Per això, el procés terapèutic implica també desenvolupar la capacitat de sostenir allò que apareix, a poc a poc i sense forçar.

Quan el trauma es processa, no desapareix el record del que va passar, però sí que canvia la manera com està emmagatzemat. L’experiència deixa de sentir-se com una amenaça present i passa a integrar-se com una part de la història.

La persona pot, aleshores, recordar sense reviure, comprendre sense desbordar-se i, en molts casos, començar a relacionar-se amb ella mateixa i amb els altres des d’un lloc més lliure.

Potser una manera senzilla de començar a mirar-ho és aquesta:

Hi ha situacions en la teva vida actual que activen en tu emocions que semblen més grans que el moment present?

De vegades, aquesta intensitat no parla només del que està passant ara, sinó d’alguna cosa que, en algun moment, no va poder ser acompanyada com necessitava.