• La diferència entre dependència i interdependència en la parella.
• Com les ferides i l’aferrament influeixen en els vincles i els conflictes.
• La importància de les relacions basades en la igualtat i l’autonomia.

Les persones necessitem vincular-nos. No és una debilitat ni una mancança, és part de la nostra naturalesa. Buscar connexió, proximitat i suport emocional forma part de l’experiència humana.

Una manera de buscar aquestes connexions és a través de les relacions de parella. Tanmateix, de vegades trobar l’equilibri entre dues persones planteja dubtes i fins i tot conflictes.

De fet, tal com planteja Arun Mansukhani a Condenados a entendernos, les relacions de parella no són només un espai de benestar, sinó també un lloc on inevitablement apareixen les diferències, els desacords i la necessitat d’aprendre a gestionar-los. No estem fets per entendre’ns de manera automàtica, sinó per construir aquesta entesa.

Què passa quan depenc de la meva parella?

Una de les claus per comprendre les relacions de parella és diferenciar entre dependència i interdependència. En la dependència solen aparèixer dificultats amb l’autonomia o amb la intimitat. En canvi, la interdependència implica un equilibri més saludable: la capacitat d’estar en relació amb l’altre sense deixar de ser un mateix, de poder necessitar sense perdre’s, i de poder estar sol sense desconnectar-se.

Sovint triem parella des de les nostres pròpies mancances. I això no és casual: tendim a vincular-nos des d’allò conegut, des del que ens resulta familiar, encara que no sempre sigui el més saludable. Per això, de vegades, triem relacions que encaixen amb les nostres ferides i que, d’alguna manera, les mantenen actives.

Des de la mirada de Mansukhani, això té a veure amb com els nostres sistemes emocionals i d’aferrament s’activen en la relació. La parella es converteix en un espai on no només busquem amor, sinó també regulació emocional, validació i seguretat.

El primer pas no és canviar de parella, sinó poder mirar cap endins i preguntar-nos: des d’on estic triant?

Prendre consciència d’aquestes mancances o necessitats no cobertes obre la possibilitat de començar a triar d’una manera més conscient.

Com construeixo una relació sana?

Un altre aspecte fonamental té a veure amb el tipus de relació que construïm. Podem parlar de relacions horitzontals o verticals, en funció de l’equilibri de poder.

En les relacions horitzontals hi ha un repartiment equilibrat: totes dues persones tenen veu, capacitat de decisió i espai emocional. Són relacions en què es pot parlar amb confiança, mostrar-se sense por, compartir, gaudir i també respectar els espais individuals. Aquí la intimitat és possible. Tanmateix, la intimitat real implica necessàriament vulnerabilitat. I això fa que sovint, encara que desitgem aquest tipus de relació, també ens generi por.

En les relacions verticals, en canvi, apareix el desequilibri. Una persona pot situar-se per sobre o per sota de l’altra, generant dinàmiques de control, dependència o submissió. Aquestes dinàmiques, encara que puguin semblar més estables en alguns moments, solen limitar l’autenticitat i el creixement.

Quan no podem sostenir la incertesa o l’exposició emocional que implica una relació més horitzontal, és freqüent que intentem verticalitzar-la. Per exemple, prenent el control, evitant el conflicte o generant dinàmiques en què un domina i l’altre cedeix.

Des d’aquesta perspectiva, els conflictes de parella no són un error, sinó una oportunitat. No es tracta d’evitar-los, sinó d’aprendre a gestionar-los d’una manera que no danyi el vincle.

Potser la pregunta important no és només quin tipus de relació tenim, sinó: puc sostenir un vincle en què hi hagi igualtat, proximitat i llibertat alhora?

Perquè construir una relació sana no és només trobar la persona adequada, sinó desenvolupar la capacitat interna per estar en relació sense perdre’s i sense necessitat de controlar l’altre. No es tracta d’entendre’ns sempre, sinó d’estar disposats a construir aquesta entesa.